« Abans que res, el color »

Si bé els seus quadres són principalment figuratius, Eugenio Foz afirmava trobar inspiració en formes tan incertes i efímeres com els núvols que es desplacen pel cel o els rastres d'humitat o de sutge sobre un mur. De nen els fascinaven els dibuixos que la rosada deixava a l'ampit de la finestra, a Barcelona. Segons ell, no hi havia diferència entre pintura abstracta i pintura figurativa. Les seves dones i els seus paisatges i bodegons no eren més que taques de color llançades sobre una superfície blanca.

A fora dels corrents de la seva època, tota la vida va perseguir amb passió una sola requesta: la del color. A aquells que creien veure la influència dels impressionistes en les seves pintures, els responia que no, que els impressionistes havien buscat de reproduir els efectes de la llum, mentre que a ell només li interessava el color.

« El color d'un objecte és únic —deia—, no canvia. És la llum la que canvia, i la percepció dels que miren. »

« Prengui qualsevol dels meus paisatges i exposi'l a la llum del migdia, li semblarà que ha estat pintat al sol! Però si el passa immediatament a l'ombra, serà com si hagués estat pintat de nit… »

Deia que el cel era del mateix blau que els paquets de Gauloises que fumava. Havia fet múltiples experiments per comprovar-ho. Pel que fa a la pell, era inquietantment similar a la sorra, amb un lleuger toc de blau…

Per pintar les platges, portava, dels viatges, flascons de sorra que humitejava amb aigua per reproduir els matisos de l’arena mullada.

La mar era l'única cosa que no tenia un color propi. Era alhora finestra i mirall. Li calia per poder captar el fons i el reflex a la vegada. Potser aquesta era la causa de la fascinació que sempre va exercir sobre el pintor. La profunditat i el lligam de tots els colors... Per damunt de tot, Foz cercava aquest secret: l'harmonia entre els colors, l'encadenat que els portava a estar d'acord i a formar un tot prefecte, sense una nota en fals…

Li agradava comparar la pintura amb la música i el color amb les notes.

« El blanc de la tela —deia— és el silenci. Les pinzellades, les meves notes. »

En la preparació de la paleta esmerçava un dia sencer. Feia les mescles d'acord amb una dosificació molt precisa i exacta, utilitzant en certs períodes de la seva vida, culleretes de fireta per mesurar la pasta que extreia del tub. De més clar a més fosc, sobre una planxa de fusta ample, amb una pàtina d’anys de capes de pintura a l’oli escampades i assecades, decidia les games: del vermell al groc passant per tots els taronges possibles, del blau al groc, del negre al blanc, etc…

Tota la vida la va dedicar a crear una paleta ideal que un cop arribada a la perfecció li permetés de passejar el pinzell de la paleta a la tela sense la més mínima dissonància.

La seva recerca del color i l’harmonia s’assemblava a la d'un físic a la cerca de l'equació per descobrir i explicar la cohesió del món. El secret que buscava desvelar estava lligat a la marxa de l'univers. Perquè tot estava aparellat als seus ulls: el color i la música, la música i la física, la física i la vida…

Potser és això el que explica l'emoció que es desprèn de la més petita de les seves pintures. Cada un dels seus quadres, siguin nus, marines, paisatges o al·legories, està impregnat de la seva mirada alhora intensa i púdica, poètica i ruda, apassionada i tímida…

La tendresa per les dones, el seu amor pel mar, l'humor que traspuen algunes de les seves composicions com La balena o El forat negre, la nostàlgia d’una Espanya de la qual es va exiliar molt jove, tot això va contribuir, més enllà del seu mestratge de color, a fer una obra profundament humana i honesta.

Al final de la vida, quan la vista ja li fallava de manera dramàtica i les seves facultats havien minvat, va continuar pintant. Però a mesura que les forces l'abandonaven, va haver de renunciar als detalls per centrar-se en l’essencial. Les seves darreres pintures no semblen pintades en un taller sinó ben bé en el fons del mar.

És en aquest punt en què l'emoció i el color es troben.

---